UN APUNT HISTÒRIC SOBRE L'ARQUITECTURA GÒTICA. Dolors López Vegas (3 de juliol de 2010)

El terme “gòtic” fou utilitzat per primera vegada en el segle XVI, per Giorgio Vasari, gran historiador de l'art italià. Amb aquest terme es volgué definir l'“obscur” art de l'Edat Mitjana, com a propi dels gots, és a dir, dels bàrbars, contraposant-lo a l'art clàssic, propi de l'antiguitat clàssica, grega i romana, digne d'imitació a diferència del gòtic, que calia rebutjar. Efectivament, el Renaixement s'allunyà del gòtic i, en aquest sentit i almenys des de la perspectiva arquitectònica, feu un pas enrera respecte de la filigrana constructiva que representà l'arquitectura gòtica.

L'estil gòtic es desenvolupà entre mitjans del segle XII i principis del XVI (excepte a Itàlia, on el Renaixement s'inicià ja a principis del segle XV). Aquest nou estil no fou més que l'expressió de l'evolució cultural, política i econòmica d'Europa ja que estava en íntima connexió amb el desenvolupament de les ciutats, el creixement del poder reial -en detriment del dels “senyors” feudals- i la creació d'una cultura secularitzada que inicia el seu alliberament de la tutela de l'Església.

La “invenció” de l'estic gòtic constituí una revolució en la història de la construcció i també en la de l'art. Consisteix en eliminar els mil·lenaris murs de carrega sobre els quals la humanitat havia aixecat els seus edificis més emblemàtics.

Aquesta innovació comporta un canvi radical en el sentit dels espais i en la significació dels elements arquitectònics, alliberant, la resta d'arts plàstiques de la seva subordinació arquitectònica. A partir d'ara, les parets seran simple separacions, ja no hauran de sustentar res i podran ser substituïdes per vidrieres i gelosies.

Ja des dels temps més remots la construcció havia utilitzat bastides de fusta per a obres de petit volum. La novetat del gòtic consistí en substituir la fusta per la pedra, de forma que la bastida estructural, formada per columnes fines i nervis estrets i encreuats, pogués sostenir tota la construcció. Si això era possible i les columnes podien ser suficients per suportar els arcs de la volta, les pedres d'entremig -els gruixuts murs romànics- serien només un farciment, les parets gruixudes entre els pilars serien supèrflues i podrien ser substituïdes per grans finestrals. Aquesta fou la idea principal de les catedrals gòtiques que, nascuda a França a la segona meitat del segle XII, s'iria estenent per tot el món medieval. El paisatge medieval, marcat per la severitat dels potents i sòlids murs de les petites i fosques esglésies romàniques aviat seria substituït per un nou paisatge, en el que sobresortirien, tant per posició com per alçada, les catedrals, airoses i plenes de llum.

Les característiques morfològiques específiques de l'arquitectura romànica es desprenien de l'ús sistemàtic de la volta de canó que era com una successió contínua d'arcs de mig punt. L'arc de mig punt produeix en els seus suports pressions cap a fora. La volta de canó, amb les seves feixugues pedres, produïa també aquests pressions que actuaven en tota la longitud del suport de la volta. Els forts murs sobre els que reposaven aquestes voltes eren els encarregats d'absorbir-les.

L'arc apuntat o ogival, que deriva en la volta de creueria, actua com a esquelet i aconsegueix concentrar les pressions sobre els vèrtexs, traslladant la pressió des d'aquests cap avall i cap a l'exterior. Però la pressió es concentra en llocs concrets (els angles) i no a tot el llarg de la construcció com esdevenia amb el romànic. La solució per contrarestar aquestes pressions es trobà en nous elements arquitectònics que configuraren la personalitat externa de les catedrals: els contraforts que, com una forta armadura, mantenen la forma de tota l'estructura i els arcbotants, que allunyen els contraforts de l'estructura quan no poden adossar-s'hi, tot enllaçant els angles de la volta, per la seva part externa, amb els contraforts exteriors que s'afermen mitjançant el pes de pinacles o remats punxeguts. Els arcbotants, a més, faciliten l'expulsió de les aigües pluvials mitjançant canals situats en el seu redós i que desemboquen en gàrgoles.

A més, l'arc apuntat, en ser l'encaix de dos segments, pot variar en l'alçada (a diferència de l'arc de mig punt), segons les necessitats de l'estructura, permetent un aixecament molt més elevat i esvelt del que permetia l'arquitectura romànica.

Tot plegat va permetre la construcció d'edificis molt més amplis i elevats, elements sustentadors (els pilars) molt més estilitzats i el predomini del buit sobre el mur, cosa que permetia l'obertura del temple a la llum.

Les esglésies romàniques, aixecades en èpoques molt insegures, suggerien la protecció contra els mals i les violències del món. Segons Leland M. Roth, l'arquitectura romànica era una arquitectura de refugi. Les catedrals gòtiques, però, eren una altra cosa: voltes, torres i campanars s'aixecaven fins on ho permetia la tecnologia i suggerien l'existència d'un altre món, d'un univers desconegut, com si fossin l'avant-sala del cel. Els paraments, ingràvids, configuren un ambient elevat, apuntant amb les voltes vers el cel i convidant el fidel a elevar la seva espiritualitat en la mateixa direcció. Cel que també ens arriba en forma de llum i color mitjançant les vidrieres, creant l'ambient propici a l'expressió espiritual. La verticalitat i la llum com a reflex de la divinitat. Començava l'època de les Catedrals.